Espiritistes entre nosaltres

L’altre dia vaig llegir que havien arrestat a Barcelona i a Manresa diversos membres d’un ateneu llibertari, es veu que per suposats actes de terrorisme. Tampoc és que em sorprengués molt, perquè aquest tipus de detencions de tant en tant solen repetir-se. De fet, són tan periòdiques que les pots utilitzar per mesurar el pas del temps, com quan comences a veure panellets als aparadors de les pastisseries i penses, coi, ja torna a ser Tots Sants? Una altra vegada?

Això ve perquè sempre que em trobo aquestes notícies sobre arrestos d’anarquistes em pregunto si algun d’ells encara es dedica a l’espiritisme, tot i que em temo que aquesta pràctica, molt extesa entre les comunitats anarquistes del segle XIX, ara ja deu estar extingida dels ateneus llibertaris. Aquesta connexió entre anarquisme i espiritisme l’he trobada fascinant des que la vaig conèixer, fa més de deu anys, quan vaig fer cap per casualitat a una conferència d’en Gerard Horta, crec que al Casal Despertaferro de Reus. Horta és un antropòleg que ha estudiat el moviment espiritista català lligat a l’anarquisme de la segona meitat del segle XIX, analitzant aquest vincle des de diferents punts de vista. Resumint molt, per una banda, mostra l’espiritisme com una forma d’hostilitat cap al poder clerical establert, mentre que per l’altra justifica aquesta relació entre l’anarquisme i l’espiritisme entenent aquest últim com el vessant espiritual de la raó basada en la ciència característica de l’anarquisme. Això em va sorprendre, perquè jo, el tema de l’espiritisme i les mèdiums, molt raonat no l’he trobat mai, la veritat. Igualment, té la seva lògica si, tal i com explica Horta, pensem que l’espiritisme no pretén transcendir altres móns fora de la natura, com les religions tradicionals, sinó que vol arribar a un plànol diferent del món on ens trobem i que és on hi ha el que podríem considerar les ànimes dels morts. Aquest és un plànol que la consciència ordinària no pot assolir; per aconseguir-ho, es necessita d’un trànsit, en el qual el cos, en aquest cas el cos d’un mèdium (o, més ben dit, d’una mèdium, ja que sovint són dones), juga un paper molt important. Aquesta transcendència del cos, de fet, també es pot relacionar amb els corrents naturistes de l’anarquisme, que busquen un retorn de l’harmonia entre la natura i el cos humà. Tot queda lligat, doncs.

No obstant, el que em va cridar més l’atenció, però, va ser quan Horta va detallar els pobles en què hi havia grups espiritistes i va resultar que al meu n’hi havia un. Em va picar la curiositat i vaig mirar-me els seus llibres a veure si en deia alguna cosa més, i sí, es veu que va existir un Grup Espiritista de Vila-seca, ja documentat l’any 1885, que va arribar a assistir al primer Congrés Espiritista Internacional, celebrat a Barcelona el 1888. Tot això té la seva explicació, perquè, encara que ara no ho sembli, la gent del meu poble, abans de la guerra civil, tenia fama de ser tirant a esquerranosa i no gaire de missa. Que acabés havent-hi grups espiritistes i, per tant, anarquistes, no m’havia d’estranyar: devia ser una evolució diguem-ne natural. De totes maneres, em seguia fent gràcia, i encara me’n va fer més quan, molts anys més tard, vaig trobar aquest retall de premsa en un grup d’aquells de fotos antigues que hi ha a Facebook:

espiritistes

No vaig poder evitar imaginar-me els espiritistes entrant d’amagat, de nit, al cementiri, carregant no sé com amb la caixa del mort, cavant una fossa i enterrant-la, i enfilant-se després al campanar de l’església per tocar a morts. I a tot això, el capellà emprenyat com una mona. Sensacional. Ho vaig ensenyar de seguida a ma padrina, pensant-me que, com que havia nascut l’any 19, podria tenir alguna memòria d’algú que li hagués explicat aquesta història. No n’havia sentit parlar mai, i no només d’aquesta història, sinó tampoc del fet que hi hagués hagut en algun moment espiritistes al poble. Després ho he anat preguntant a més gent gran i tampoc he tingut sort. És curiós com, amb el pas de només un parell de generacions, i amb prou feines, es va perdre la memòria d’un col·lectiu que, tot i que fos clarament marginal, no deuria ser tan hermètic, tenint en compte l’episodi del cementiri i el campanar i que, en un poble que llavors tenia poc més de tres mil ànimes, s’havien de conèixer tots per força. Doncs, tot i això, res, ni una trista llegenda urbana.

A mi, sent sincera, m’hagués fet il·lusió que ma padrina, així, amb un to entre confident i misteriós, m’hagués confessat, xiuxiuejant perquè no ens sentís ningú, que sí, que una besàvia o rebesàvia, o mai sigui una parenta llunyana, havia fet de mèdium a alguna casa del carrer de Monterols o del de Sant Antoni, com la Conxita, la besàvia de l’Adrià Pujol, que fa una aparició estel·lar a Picadura de Barcelona:

Aviat la fama intel·lectual i taumatúrgica de la meva besàvia es va escampar entre les amistats. Els visitaven senyorasses i cavallers. Nivell. Intercanviaven informació. Convidaven mèdius. S’espolsaven el jou del catolicisme resclosit. Respiraven nous vents, vents que venien del nord i de l’est: vegeterianisme, nudisme, numerologia, educació lliure i moderna. Llegien Ferrer i Guàrdia, repassaven Krishnamurti, precticaven el magnetisme, picaven l’ullet a la maçoneria. I les legions de Rossend Arús i Arderiu van voler fitxar-la, però es veu que Pepito va pronunciar un lapidari “o ells o jo, Xiteta”.

En l’apartat de les mogudes que s’expliquen a casa, una vegada Conxita va curar el mal d’esquena d’un senyor molt senyor, imposant-li les mans. Ara se’n diu reiki, que no obstant també és un invent del segle XX. I Conxita sempre parlava dels germanets, una munió d’éssers sobrenaturals amb els quals enraonava i dels quals se servia per canalitzar el seu do. En una altra ocasió, va desaparèixer un dels bistecs que la minyona estovava per al dinar. Per descobrir el lladre, Conxita va seure davant la taula camilla, la que feia servir per comunicar-se amb els germanets. Va preguntar al moble i als minyons de l’ocult qui havia robat el tall, i ella i taula van començar a moure’s pel passadís, fins que van colltorçar-se damunt d’un dels gats de la casa, que dormia, panxaplè, paint el botí, i per culpa del rebombori l’animal va acabar clavat i estarrufat al sostre.

Jo, el més semblant que tinc és una tia-àvia que, com que era trigèmina, curava els esllomats fent tombar la gent cap per avall al terra i passejant-s’hi descalça per sobre de l’esquena, però clar, això no té ni la meitat de glamour.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Històries llegides i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s