Damnatio memoriae

damnatio

Tinc uns amics que viuen a un bloc a l’entrada del poble, o a la sortida, depèn d’on vagis. Ja fa uns quants anys que s’hi van comprar un pis i jo hi vaig força sovint, sobretot des que van tenir les xiquetes. Allò de la muntanya i Mahoma aplicat als amics casats i afillats. Viuen a un quart pis, amb vistes al Dragon Khan i a la petroquímica, així que, quan hi vaig, sovint m’he d’esperar a l’entrada del bloc a què baixi l’ascensor. Com que normalment triga força, solc fixar-me en alguna cosa per fer veure que el temps passa més de pressa. Hi ha poca cosa per mirar, però: només un mirall i les bústies dels veïns. Són d’aquelles modernes, com carpetes metàl·liques penjades a la paret una darrere de l’altra, amb la ranura per ficar-hi les cartes a la part superior. Cadascuna té un cartellet d’aquells que pots encarregar a les ferreteries, d’acetat o un material semblant, quadrat i negre. Les lletres, en majúscules, hi estan gravades i pintades de blanc, per a què destaquin més. Tots els cartells són iguals, el nom de l’home dalt i el de la dona a baix, molt de tota la vida, i, a sota de tot, els números del pis i de la porta. Molts dels cognoms que hi ha acaben en ez o en ov/ova, com a la majoria de les bústies del poble, de fet. L’únic que em crida l’atenció és que, d’un temps cap aquí, han anat desapareixent alguns noms d’aquests cartells, ara el de l’home, ara el de la dona, deixant-hi una asimetria que contrasta amb la resta, en què els noms i els números del pis encara estan ben emparellats i centrats.

Més d’una vegada m’he imaginat l’escena: després de veure com la persona que ha estimat agafa els trastets i marxa de casa, la que es queda intenta seguir amb la seva vida, però cada vegada que obre la bústia per agafar les factures i buidar-la de propaganda del Lidl i del xino del carrer de més amunt, veu el cartellet encara amb els dos noms i recorda. Un dia se’n cansa i, quan arriba a casa, llença la propaganda a aquella bossa blava que l’ajuntament va donar fa temps per fer la recollida selectiva, va cap al despatx, remena un dels calaixos de l’escriptori i en treu un retolador d’aquells permanents, negre. Torna a sortir, agafa l’ascensor, que no ha tingut temps d’anar a cap altra planta, baixa a l’entrada i es planta davant de la bústia. Espera que no el vegi cap veí. Sort que mai ningú pregunta res. Treu la caputxa del retolador i, mentre va tapant el nom de l’altre, passant-ne la punta una vegada i una altra per sobre de les lletres fins que queden tapades del tot, pensa que, si mai torna, hauran d’encarregar un altre cartellet a la ferreteria.

Aquesta història de les bústies també em fa pensar en què hi ha coses que no canvien: això d’esborrar les petjades d’una persona que, pel què sigui, no volem recordar, s’ha fet sempre, desenganyem-nos-en. A la Roma antiga fins i tot era una pràctica institucionalitzada. Damnatio memoriae, se’n deia, “el càstig de la memòria”, que el Senat aplicava a aquells emperadors que, un pic morts, es considerava que havien estat uns traïdors a l’imperi i que no mereixien ser recordats per a la posteritat, i que consistia en destruir qualsevol cosa que fes referència a aquesta persona (inscripcions amb el seu nom, representacions pictòriques o escultòriques, fins i tot les monedes acunyades sota el seu imperi eren mutilades). És així com, de tant en tant, ens trobem amb alguna ara en què s’ha repicat la inscripció del nom de Geta o d’Heliogàbal, de la mateixa manera que el veí dels meus amics ha anat repassant amb el retolador permanent el nom de l’ex del cartell de la bústia.

I és que els romans ja ho sabien, que la immortalitat passa per la memòria: pots seguir viu, d’alguna manera, mentre algú et recordi. Per tant, la millor manera de matar algú (o de rematar-lo, si ja és mort) és destruir tot allò que faci recordar-lo, ja sigui decapitant una estàtua o intentant esborrar el nom del cartell d’una bústia. El problema és que, per molt que s’intenta, aquestes restes mai acaben de desaparèixer del tot, sempre queda alguna reminiscència, alguna lletra mal tapada, que desenterra una història que semblava oblidada.

Fotografia: Massimiliano, via Flickr

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Històries híbrides i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Damnatio memoriae

  1. Xabier Kerexeta ha dit:

    I tant, que viuem dins la memòria. Com diu la cançò “Adiós valle de Ancares” (terra d’emigració per antonomàsia): “quiero que te diviertas y no me olvides, prenda del alma”. Fins aviat a Canillo. Jo no tinc oblidat el formatge.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s