Xanadu (el conte, no la pel·lícula)

xanadu

Per no-sé-quantes pessetes, digueu què us ve al cap quan us diuen Xanadu:

  • La capital d’estiu de l’imperi mogol
  • El nom de la mansió de Ciutadà Kane
  • Aquella pel·lícula infumable de l’Olivia Newton-John en què tothom va patinant
  • El nick privat de Bill Gates a Internet

Xanadu, a més, també és el títol d’un fanzine d’Adicciones Porquesi, pensat expressament per al Gutter Fest, en què diversos col·laboradors hi hem abocat la nostra idea de Xanadu, des de diferents disciplines (fotografia, text, il·lustració…), per tal de fer-ne una mena de cadàver exquisit.

A Xanadu hi trobareu fotos de Daví Martí, Anna de Jaime, Natàlia González Vives i Albert Cano; il·lustracions de Txelo i Bernardo Muñoz i textos de Toni Ferron, Mireia Munmany, Josep Roca, Alexis Barroso, Inma Viguera i Pineda Vaquer.

Com que, ara per ara, el fanzine ja està exhaurit, us penjo aquí el meu Xanadu.

 

XANADU

Encara hi treballes, a Xanadu? Fa molts anys, no? Bé, almenys tens feina, amb tanta gent que hi ha a l’atur, ja en pots estar content.

I tu fas que sí, que sí, que fa molts anys, massa, que hi treballes, a Xanadu. I penses que tant de bo te’n fessin fora, que en el fons ho esperes, i que si encara no has fotut el camp és perquè et quedaries sense indemnització, sense atur, sense res. Que tampoc és que hi hagi gaire diferència amb el que tens ara, però quasi res no deixa de ser millor que res, i t’aferres en aquest quasi per no sortir corrents, que és del què en tens ganes.

Clar, és una cosa fixa, al costat de casa, i hi pots anar amb bus, que et deixa a la porta! Això sí que és sort. Jo he hagut de llogar una plaça de pàrquing, que ja saps que difícil és aparcar-hi, allà dalt, i com que el bus i el tren paren a la quinta forca, no et queda més remei que agafar el cotxe i on el deixes, si tot és zona verda, taronja, blava o fúcsia? Si és que no hi ha dret, tu.

I tu fas que sí, que sí, però l’autobus te’l treuen del sou (a hores d’ara tu sol ja en deus haver pagat dos o tres), i no precisament a preu d’amic, perquè, encara que sembli mentida, el concepte d’amistat no existeix, a Xanadu. I et ve al cap l’autobús, brut i queixós, que us ve a buscar a la parada de la rotonda de l’entrada al poble, i els companys que hi van pujant amb tu, xinesos amb els ulls com escletxes d’haver dormit poc, o gens, pels torns seguits; polinèsies desubicades perquè no han vist mai cap volcà de debò, ni el veuran, i mariatxis deprimits perquè l’Adelita, al final, sí que se’n va anar amb un altre i no van tenir esma de seguir-la ni per terra ni per mar. I sí, l’autobus us deixa a tu i a tota la tropa a la porta de Xanadu, però a la porta del darrere, i les coses es veuen de manera molt diferent segons la porta per on entres.

Ah, i encara us donen entrades gratis, als treballadors? Això està molt bé, eh? Perquè mira que és car, tu. Hi vas amb la família i entre l’entrada, el dinar, perquè si hi vas ja és per tot el dia, no marxaràs a les dues, i a mitja tarda segur que cau una fanta o una cocacola, com a mínim, i ja són 100 euros per cap.

I tu dius que sí, que sí, i voldries contestar que les entrades que us donen com si fos un favor, de fet són una excusa, una més, per no apujar-vos el sou, i que ni mort t’acostaries a Xanadu el teu dia de festa. Les entrades, ja fa molts anys que les revens als parents i als coneguts. Últimament, però, les portes a la farmàcia del costat de l’ambulatori, on hi ha aquell dependent llepa i apegalós que, a canvi, et passa de sotamà aquelles pastilles que la metgessa de capçalera ja no et vol receptar. Es veu que ja fa massa temps que les prens, el cos s’hi acostuma i més val anar-les deixant a poc a poc.

Al principi de treballar-hi, però, sí que les vas arribar a aprofitar, les entrades. Hi anaves amb dos o tres amics d’aquells que després van seguir a l’institut i amb qui ara amb prou feines us atureu un moment per parlar quan us creueu pel carrer, ells, empenyent un cotxet o estirant un mocós del braç, mirant-te no saps si amb llàstima, amb enveja, o les dues coses alhora.

Òstia, ara que hi penso, no m’hi vas convidar alguna vegada, quan vas començar a treballar-hi? Qui més érem? Tu, jo, i el Titi, segur…  Qui era l’altre? El Bravo, potser? O era el Ferran? Te’n recordes? Pol, vols estar-te quiet? Cony!

I tu fas que sí, que te’n recordes. Clar que te’n recordes. Llavors feia poc que l’havien obert, Xanadu, i tot era nou i brillant, com vosaltres, o almenys així ho semblava. Sempre tenies festa entre setmana, així que hi anàveu els dimarts o els dijous. Us estalviàveu les cues i podíeu pujar a totes les atraccions que volíeu, la muntanya russa o aquella que s’enlairava fins a no saps quants metres, que un pic a dalt veies tot el parc, el poble, les fàbriques, la mar. Allà penjats, mentre la garbinada us despentinava, engronxàveu les cames i esperàveu el moment en què, de cop, baixaríeu en picat, caiguda lliure, es diu, i per un moment us arribaria el cor a la boca. Hi pujàveu una vegada darrere de l’altra, fins que us marejàveu com a sopes i, en baixar de l’últim viatge, rojàveu totes les porqueries que havíeu menjat, cotó de sucre, moresc, xurros, tot barrejat, al primer racó del parc que vau trobar.

Després, encara teníeu moral per anar a patinar, allà hi ha noies, deien. Deixàveu les sabates al mostrador, i el teu company, aquell que que et trobaves al canvi de torn, et preguntava sense mirar-te ni conèixe’t que quin número. El 42. Et calçaves els patins i, com podies, recolzant-te per les parets, feies cap a la pista, on sí que hi havia noies, noies que patinaven d’una punta a l’altra i que de cop queien de cul, totes aixarrancades, i reien mudes, perquè la música a tot drap els tapava la veu. Tu no t’allunyaves gaire de la barana, per por de fotre’t de morros a terra, però t’era igual, perquè des d’allà podies veure si, a cada caiguda de les noies, els xorts o les minis es movien de lloc i deixaven veure alguna cosa sota la llum ara verda, ara taronja, ara blava, ara fúcsia.

Quins temps, aquells, eh? Ja ens ho vam passar bé, ja. I sembla que fos ahir…

I fas que sí, que oi tant, i que sembla mentida que hagin passat tants anys. Perquè a Xanadu sembla que el temps s’aturi, però només és una percepció. En realitat, és al contrari: va més de pressa. Com si tingués la seva pròpia llei de la relativitat, Xanadu fa que el temps avanci sense que te n’adonis, fins que un dia despertes i veus que res no és perfecte, que els neons tenen llums foses, que a les noies se’ls unflen els turmells de tant d’anar amb patins, que els cargols de les muntanyes russes estan fluixos. Llavors, ja és massa tard.

 

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en autobombo i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s