Xanadu (el conte, no la pel·lícula)

xanadu

Per no-sé-quantes pessetes, digueu què us ve al cap quan us diuen Xanadu:

  • La capital d’estiu de l’imperi mogol
  • El nom de la mansió de Ciutadà Kane
  • Aquella pel·lícula infumable de l’Olivia Newton-John en què tothom va patinant
  • El nick privat de Bill Gates a Internet

Xanadu, a més, també és el títol d’un fanzine d’Adicciones Porquesi, pensat expressament per al Gutter Fest, en què diversos col·laboradors hi hem abocat la nostra idea de Xanadu, des de diferents disciplines (fotografia, text, il·lustració…), per tal de fer-ne una mena de cadàver exquisit.

A Xanadu hi trobareu fotos de Daví Martí, Anna de Jaime, Natàlia González Vives i Albert Cano; il·lustracions de Txelo i Bernardo Muñoz i textos de Toni Ferron, Mireia Munmany, Josep Roca, Alexis Barroso, Inma Viguera i Pineda Vaquer.

Com que, ara per ara, el fanzine ja està exhaurit, us penjo aquí el meu Xanadu.

 

XANADU

Encara hi treballes, a Xanadu? Fa molts anys, no? Bé, almenys tens feina, amb tanta gent que hi ha a l’atur, ja en pots estar content.

I tu fas que sí, que sí, que fa molts anys, massa, que hi treballes, a Xanadu. I penses que tant de bo te’n fessin fora, que en el fons ho esperes, i que si encara no has fotut el camp és perquè et quedaries sense indemnització, sense atur, sense res. Que tampoc és que hi hagi gaire diferència amb el que tens ara, però quasi res no deixa de ser millor que res, i t’aferres en aquest quasi per no sortir corrents, que és del què en tens ganes.

Clar, és una cosa fixa, al costat de casa, i hi pots anar amb bus, que et deixa a la porta! Això sí que és sort. Jo he hagut de llogar una plaça de pàrquing, que ja saps que difícil és aparcar-hi, allà dalt, i com que el bus i el tren paren a la quinta forca, no et queda més remei que agafar el cotxe i on el deixes, si tot és zona verda, taronja, blava o fúcsia? Si és que no hi ha dret, tu.

I tu fas que sí, que sí, però l’autobus te’l treuen del sou (a hores d’ara tu sol ja en deus haver pagat dos o tres), i no precisament a preu d’amic, perquè, encara que sembli mentida, el concepte d’amistat no existeix, a Xanadu. I et ve al cap l’autobús, brut i queixós, que us ve a buscar a la parada de la rotonda de l’entrada al poble, i els companys que hi van pujant amb tu, xinesos amb els ulls com escletxes d’haver dormit poc, o gens, pels torns seguits; polinèsies desubicades perquè no han vist mai cap volcà de debò, ni el veuran, i mariatxis deprimits perquè l’Adelita, al final, sí que se’n va anar amb un altre i no van tenir esma de seguir-la ni per terra ni per mar. I sí, l’autobus us deixa a tu i a tota la tropa a la porta de Xanadu, però a la porta del darrere, i les coses es veuen de manera molt diferent segons la porta per on entres.

Ah, i encara us donen entrades gratis, als treballadors? Això està molt bé, eh? Perquè mira que és car, tu. Hi vas amb la família i entre l’entrada, el dinar, perquè si hi vas ja és per tot el dia, no marxaràs a les dues, i a mitja tarda segur que cau una fanta o una cocacola, com a mínim, i ja són 100 euros per cap.

I tu dius que sí, que sí, i voldries contestar que les entrades que us donen com si fos un favor, de fet són una excusa, una més, per no apujar-vos el sou, i que ni mort t’acostaries a Xanadu el teu dia de festa. Les entrades, ja fa molts anys que les revens als parents i als coneguts. Últimament, però, les portes a la farmàcia del costat de l’ambulatori, on hi ha aquell dependent llepa i apegalós que, a canvi, et passa de sotamà aquelles pastilles que la metgessa de capçalera ja no et vol receptar. Es veu que ja fa massa temps que les prens, el cos s’hi acostuma i més val anar-les deixant a poc a poc.

Al principi de treballar-hi, però, sí que les vas arribar a aprofitar, les entrades. Hi anaves amb dos o tres amics d’aquells que després van seguir a l’institut i amb qui ara amb prou feines us atureu un moment per parlar quan us creueu pel carrer, ells, empenyent un cotxet o estirant un mocós del braç, mirant-te no saps si amb llàstima, amb enveja, o les dues coses alhora.

Òstia, ara que hi penso, no m’hi vas convidar alguna vegada, quan vas començar a treballar-hi? Qui més érem? Tu, jo, i el Titi, segur…  Qui era l’altre? El Bravo, potser? O era el Ferran? Te’n recordes? Pol, vols estar-te quiet? Cony!

I tu fas que sí, que te’n recordes. Clar que te’n recordes. Llavors feia poc que l’havien obert, Xanadu, i tot era nou i brillant, com vosaltres, o almenys així ho semblava. Sempre tenies festa entre setmana, així que hi anàveu els dimarts o els dijous. Us estalviàveu les cues i podíeu pujar a totes les atraccions que volíeu, la muntanya russa o aquella que s’enlairava fins a no saps quants metres, que un pic a dalt veies tot el parc, el poble, les fàbriques, la mar. Allà penjats, mentre la garbinada us despentinava, engronxàveu les cames i esperàveu el moment en què, de cop, baixaríeu en picat, caiguda lliure, es diu, i per un moment us arribaria el cor a la boca. Hi pujàveu una vegada darrere de l’altra, fins que us marejàveu com a sopes i, en baixar de l’últim viatge, rojàveu totes les porqueries que havíeu menjat, cotó de sucre, moresc, xurros, tot barrejat, al primer racó del parc que vau trobar.

Després, encara teníeu moral per anar a patinar, allà hi ha noies, deien. Deixàveu les sabates al mostrador, i el teu company, aquell que que et trobaves al canvi de torn, et preguntava sense mirar-te ni conèixe’t que quin número. El 42. Et calçaves els patins i, com podies, recolzant-te per les parets, feies cap a la pista, on sí que hi havia noies, noies que patinaven d’una punta a l’altra i que de cop queien de cul, totes aixarrancades, i reien mudes, perquè la música a tot drap els tapava la veu. Tu no t’allunyaves gaire de la barana, per por de fotre’t de morros a terra, però t’era igual, perquè des d’allà podies veure si, a cada caiguda de les noies, els xorts o les minis es movien de lloc i deixaven veure alguna cosa sota la llum ara verda, ara taronja, ara blava, ara fúcsia.

Quins temps, aquells, eh? Ja ens ho vam passar bé, ja. I sembla que fos ahir…

I fas que sí, que oi tant, i que sembla mentida que hagin passat tants anys. Perquè a Xanadu sembla que el temps s’aturi, però només és una percepció. En realitat, és al contrari: va més de pressa. Com si tingués la seva pròpia llei de la relativitat, Xanadu fa que el temps avanci sense que te n’adonis, fins que un dia despertes i veus que res no és perfecte, que els neons tenen llums foses, que a les noies se’ls unflen els turmells de tant d’anar amb patins, que els cargols de les muntanyes russes estan fluixos. Llavors, ja és massa tard.

 

Publicat dins de autobombo | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Patrimoni oblidat, memòria literària

 

flyer_expo LITERATURA-PATRIMONI-ok.cdr

 

El passat mes de març es va inaugurar al monestir de Poblet l’exposició “Patrimoni oblidat, memòria literària”, que vol relacionar elements patrimonials desapareguts, que hagin estat en ruïnes en algun moment o bé que encara hi estiguin, amb textos literaris que en facin referència. La idea és que la literatura pot convertir en patrimoni aquells espais en què el component tangible que tradicionalment els identifica com a “elements patrimonials” ja no existeix o bé està molt malmès. La literatura com a agent patrimonialitzador o, com diu Sebald en la cita que encapçala l’exposició, la literatura com a únic intent de restitució d’allò que ha desaparegut.

Tot això us ho explico perquè aquest és un projecte en què hi he treballat com a membre del comissariat (sí. ho heu endevinat, es tracta d’un post d’autobombo). Si algú vol visitar l’exposició, la trobarà al monestir de Poblet fins al 30 de juny, després rodarà per altres llocs. Mentrestant, us deixo el text que vaig escriure com a introducció d’un dels àmbits de l’exposició, perquè us n’aneu fent una idea.

 

El pes de la història

«lo que un segle bastí l’altre ho aterra…»

(Jacint Verdaguer)

 

“Tot seguirà igual però tot haurà canviat”. Amb aquesta cita d’El guepard, Giuseppe Tommasi di Lampedusa resumeix com ningú la dinàmica de la història, de la qual les ruïnes no són més que els romanents tossuts d’allò que es resisteix a canviar perquè tot continuï com abans. Aquests espais, si no claudiquen i es tranformen a temps, es veuen vençuts finalment pel pas del temps, en un declivi que pot arribar a ser de segles.

D’altra banda, la història en moments puntuals també s’accelera, i les guerres, els processos revolucionaris, els desastres naturals, poden destruir d’un dia per l’altre allò que semblava que hagués de ser etern i immutable. Ens trobem, doncs, amb ruïnes resignades, que assumeixen amb dignitat el seu paper de testimoni d’una realitat que s’ha transformat sense remissió, però també amb vestigis incrèduls, destruïts en un moment d’esplendor tal que res en feia intuir la desaparició.

Tant en un cas com en l’altre, la literatura complementa la història d’aquests elements, donant veu a les restes d’aquest passat, a moments de glòria esllanguits o arravatats amb violència. Els rememora amb nostàlgia, en tant que representen un temps que mai tornarà a ser ben bé igual, que avança deixant enrere tot allò incapaç d’adequar-se als nous temps, però també amb recança, en entendre-les com una prefiguració d’aquesta concepció cíclica de la història. Com en aquell vers que resa en alguns cementiris: “Som el que vosaltres éreu, sereu el que nosaltres som”. Un memento mori espontani.

 

Publicat dins de autobombo | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Paisatge enemic

Si mai algú et preguntés quin és el teu paisatge, el que reconeixes com a teu, ho tens molt clar: els llums de la petroquímica que espurnegen quan vas o vens de nit per la Nacional o per la carretera de la Pineda. Un ball de llums, que en diu Joan Todó, que et recorden aquell passatemps que feies de petita, en què havies d’ajuntar amb una línia, a poder ser sense aixecar el llapis, tot de punts numerats seguint-ne l’ordre, fins que al final tenies una figura, un gat, un castell, un cotxe. Amb els més fàcils ja sabies què hi sortiria abans de posar-t’hi, però, a mesura que anaves enllestint el quadern, eren cada vegada més difícils, i els últims tenien tants punts que només hi veies un garbuix sense sentit que podria ser qualsevol cosa. Com podria ser també qualsevol cosa la silueta que marquen els llums de la petroquímica sobre la nit.

Tot i aquesta indefinició, sí que hi ha una altra cosa que sempre et ve al cap en veure aquest paisatge puntejat: Blade Runner. Ets molt conscient que no ets la primera en fer aquesta comparació, però quan hi ha una equivalència tan evident és molt difícil no fer-hi cap tard o d’hora. Perquè, desenganya-te’n, no hi ha res més semblant al paisatge nocturn de la petroquímica de Tarragona que la ciutat de Los Angeles l’any 2019. Una ciutat encegada per uns llums que, a la pel·lícula, difuminen un futur que no abelleix gens i que, aquí i ara, camuflen uns laberints industrials que semblen venir de tres anys endavant. Tant en un cas com en l’altre, es tracta d’un oxímoron de llum: la mateixa que et deixa veure què hi ha darrere de la foscor, al mateix temps amaga aquesta realitat, o com a mínim la dissimula.

La contradicció lumínica torna a aparèixer quan els llums s’apaguen i la llum del dia, aquesta sí, mostra la realitat. Un galimaties de canonades, fumeres i estructures poligonals (cilindres, esferes, cubs) sense cap ordre ni concert aparent. Una sensació de caos que, junt amb la idea de perill que, sense adonar-te’n, et ve al cap quan penses en indústries químiques (ai, que algun dia petarà  tot), fa que aquest paisatge, a plena llum del dia, et costi una mica més de reconèixe’l com a propi. Per fer-te’l més teu, has de fer un esforç i imaginar, per exemple, els tancs de clor de l’Aiscondel, amb els seus regalims de rovell, en blanc i negre, vistos des del mateix punt de vista i agrupats com a les fotos de la Hilla Becher i el seu home Bernd. Llavors pots arribar a trobar un cert sentit estètic, proper a l’escultura si m’apures, en tota aquella ferralla, i fins i tot a veure aquell paisatge una mica menys enemic. Perquè viure en un entorn idíl·lic ho fa tot més fàcil, però quan no és així, t’has de buscar la vida.

 

bernd-hilla-becher-gas-tanks_1983-92

 

 

Publicat dins de Històries híbrides | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

El planter

Vaig amb la L. a l’hort urbà on aviat començarà a treballar. Avui l’inauguren. És a un solar a la part baixa de Tarragona, molt a prop de la Chartreuse. L’envolta un rogle d’edificis de set, vuit, nou pisos. El solar està bastant arreglat, però només hi ha apariada una de les caixes on s’hi plantarà la verdura. El que sí que hi ha és pica-pica, un contacontes, que arriba tard, i un xic que explica als veïns que hi han fet cap com fer servir el rec automàtic. A un cantó, també hi ha unes prestatgeries amb tot de pots de iogurt amb planter d’enciam. La L. me’n dóna un a mi i un altre a una senyora gran.

“Això ho plantaré en una torreta i ho tindré al balcó, que li toqui el sol, que si no s’espiga. És que els que som de poble, aquestes coses les sabem. Bé, jo ja fa 50 anys que visc a Tarragona, però sóc de Vallmoll. Nascuda a Vila-rodona i criada a Vallmoll. Vaig néixer el 2 de juny del 36. Ma mare sempre deia que la guerra va començar per mi. El mateix any van agafar a mon pare, que era mestre i tocava l’orgue a Vila-rodona, i no en vam saber més. Jo me’n vaig fer un fart, de menjar peles de taronja i de fer repàs a les xiquetes per un grapat d’avellanes. Quan ja era a Tarragona, un dia un senyor em va parar pel carrer. Que es diu X, vostè? Sí! I son pare, que es deia Y? Sí! Doncs jo vaig ser amb son pare a l’Acadèmia Militar. Clar, jo això no ho sabia. Ho vaig preguntar a mon tiet, que es va morir l’any passat amb 98 anys, i tampoc en sabia res. Aquell home em va dir que anés a l’hemeroteca, que segur que hi trobaria alguna cosa. Jo ni sabia què era una hemeroteca. Hi vaig anar i hi vaig donar el nom de mon pare. Va sortir un nomenament d’Azaña: el número 35 era mon pare, capità d’infanteria. Com s’entén, això? Si el van agafar a Vila-rodona per ser de missa, com és que després el van fer capità? No s’entén. No es pot ser blanc i negre alhora. Perquè mon pare ja ho sabíem, que era mort. Va morir allà on Paquirri, a Córdoba, com es deia? Pozoblanco, això, Pozoblanco. Un dia hi vaig trucar, a l’ajuntament. Em van dir que hi havia hagut molts morts, allà. N’hi va haver tants que n’hi deien Pozonegro. També em van dir que hi havia un masó “que le gustaba todo esto”. A mi m’era igual, si era masó, i em van donar el telèfon. El vaig trucar i em va dir que hi havia un altre masó que n’havia fet un llibre. Li vaig demanar que me l’enviés a cobro revertit. Allà hi sortia que, al març del 39, van explotar dos camions i que hi van morir molts homes. L’última carta que va rebre ma mare era de Pozoblanco amb data del febrer del 39, així que segur que mon pare va morir amb aquestes explosions. Jo vaig enviar una carta a l’Aznar, i res. També l’hi vaig enviar al Zapatero, i tampoc. Quan va venir el Rajoy a Tarrgona, m’hi vaig arribar, no al míting, no m’agraden, els mítings, però m’hi vaig plantar, davant d’aquell home tan gran, jo que sóc petiteta, i un guàrdia se’m va tirar a sobre. Però li vaig poder donar la carta i vaig poder cobrar d’òrfena de guerra. Tot això no m’ho invento, eh? Que tinc documents. Els tinc tots a dalt de casa. Bé, ara me’n vaig, que he de fer el dinar. Adéu, nena”.

I la padrina va desfilant, patrip patrap, mentre jo em quedo allà, amb el potet de iogurt a la mà. El contacontes ja ha arribat i a la taula del pica-pica quasi bé no queden pataques fregides. Un xiquet remena el substrat de la caixa amb un rasclet. Hi dibuixa solcs oscil·lants i després els aplana amb el revers.

Publicat dins de Històries sentides | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

La llavor de la ruïna

“Sol i fred. Pot dir-se que és el primer dia de l’hivern. Però aquest matí, ja vora les 11, feia bo d’anar i he sortit per fer una gestió. Com que donava goig de caminar, m’he allargat fins a la punta del Miracle, on hi ha aquell edifici solitari i bescantat que ha resultat el restaurant Marina Roc, tot blanc i d’un estil “mona de Pasqua” sense gaires ous, és a dir, sense pretensions. Diuen que amb aquest edifici ha començat la urbanització d’aquesta punta de roca seca que el batre del mar va foradant. Sento el cop de les ones que ressona en les coves que les ones mateixes han obert a còpia de segles. Però han estat els homes que han fet un caminal, amb paviment d’asfalt, que va de la platja pròpiament dita fins al Marina Roc. El mal és que ja no és possible d’arribar a la punta del penyal sense passar pels dominis del nou edifici. Sembla impossible que les autoritats ho hagin permès. Amb tot, com que no hi ha ningú, aparentment, i l’obstacle no és gaire alt, el salto i, cap a l’esquerra, cerco el “banc”, excavat a la roca, fet, potser, pels romans (no fan pagar res de fantasiejar) i on solia seure, ja fa anys, en els primers temps de ser a Tarragona. Era un lloc ideal per a descansar i contemplar el joc de les ones, sobretot a l’estiu, de cara a la immensitat. Ara, cerco el “banc” -que tenia, perquè no hi manqués res, un respatller natural- i, com que no el trobo acabo per adonar-me que han fet un crim contra la natura i la història, tot colgant de ciment aquell indret incomparable per bastir la terrassa del restaurant. Però això no serà sense càstig perquè m’adono que el singular i lleig edifici ha començat a degradar-se abans de ser ni tan sols inaugurat. La humitat fa caure l’emblanquinat de les parets exteriors i es veuen taques fosques ça i lla.”

Quan, fa uns mesos, vaig trobar aquest text d’Artur Bladé i Desumvila al seu dietari Viure a Tarragona, vaig pensar què se’n devia haver fet, d’aquest Marina Roc. L’únic restaurant que sabia que hi havia hagut en algun moment a la punta del Miracle és el del fortí de la Reina, però aquest ocupava el fortí mateix, no un edifici construït de cap i de nou com explica Bladé. Em va picar la curiositat i, espigolant d’aquí i d’allà, l’únic entrellat que n’he pogut treure és que el Marina Roc el van construir, a tocar del fortí i arran de mar, l’any 1965, i que mai no va arribar a tenir llicència d’obertura perquè, al cap de poc d’acabar-lo, hi va haver un canvi en la legislació que no va permetre que s’obrís. D’aquí que, només tres anys després, el desembre de 1968, Bladé, en escriure aquest apunt al seu dietari, ja tingués la intuïció que això acabaria de mal en borràs, i que la degradació de l’edifici, que ja començava a apuntar-se, era una venjança per la barrabassada de construir a la punta del Miracle i destruir-ne l’entorn. El càstig definitiu, però, es va demorar uns quants anys més, i el restaurant es va anar esllanguint fins l’any 1980, quan, segons la notícia d’un butlletí municipal que m’ha aconseguit l’Esteve Masalles, s’inicià un expedient d’enderroc que no s’executà fins l’any següent, quan es van acabar aterrant les quatre parets que en quedaven. Acabava així l’agonia de l’edifici. Una agonia que, per a Bladé, es pot dir que comença quasi bé en el moment en què se’n posa la primera pedra, com si només la idea de construir en un lloc com la punta del Miracle sigui tan antinatural que estigui predestinada a la destrucció, com més prematura millor.

Aquesta premonició de la ruïna és semblant a la que té W. G. Sebald quan fa referència al Palau de Justícia de Brusel·les a Austerlitz.

“de algún modo sabíamos naturalmente que los edificios que crecen hasta lo desmesurado arrojan ya la sombra de su destrucción y han sido concebidos desde el principio con vistas a su existencia ulterior como ruinas…”

Les fotos del palau ens mostren un edifici colossal, un pastitx entre neoclàssic i neorenaixentista amb columnes i pilars a diferents nivells, escalinates flanquejades per escultures gegantines i terres amb mosaics de marbre. L’aberració, en aquest cas, es troba en la desmesura de les proporcions de l’edificació del Palau, tan antinaturals com la ubicació del restaurant tarragoní a la punta del Miracle. A diferència del cas d’en Bladé amb el Marina Roc, però, la profecia de Sebald encara no s’ha complert i aquest palau resta dempeus a dia d’avui. En canvi, ambdós autors, en referir-se a aquests edificis, veuen que des del mateix moment de la seva construcció tenen com a raó de ser la seva decadència. D’alguna manera, porten a dins la llavor de la ruïna, una llavor que, en el cas del Marina Roc, va germinar de seguida.

Davant d’això, és prou significatiu que les úniques fotografies que he trobat d’aquest restaurant, una sèrie de cinc imatges que l’Arxiu Municipal de Tarragona ha penjat al seu catàleg en línia, siguin precisament de la seva demolició. Com si la seva destrucció fos el punt culminant de la seva existència.

marina_roc

D’aquestes cinc fotografies n’he triat una on es veu com les excavadores fan l’empenta final per acabar amb el poc que queda dret de l’edifici, runa sobre runa. Més que un enderroc, és una eutanàsia. A la paret que és a punt de caure, hi ha una pintada feta amb esprai, en majúscules. THE VIKINGS. Es veu més que el rètol, mig esborrat, que assegura que allà hi havia un restaurant. La pintada és força amunt; per fer-la, el grafiter es devia haver enfilat per la façana, falcant els peus en el més mínim sortint. A sota, segur que devia tenir algú de públic per animar-lo en la seva gesta i també per ser-ne testimoni, com els dos homes que donen fe de la destrucció de l’edifici. He ampliat la foto per veure’ls bé i m’he fixat que a un d’ells li falta una cama, tallada arran de l’engonal. Es recolza en dues crosses i porta una bossa en bandolera que li ocupa l’espai reservat a la cuixa.

Publicat dins de Històries llegides | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Espiritistes entre nosaltres

L’altre dia vaig llegir que havien arrestat a Barcelona i a Manresa diversos membres d’un ateneu llibertari, es veu que per suposats actes de terrorisme. Tampoc és que em sorprengués molt, perquè aquest tipus de detencions de tant en tant solen repetir-se. De fet, són tan periòdiques que les pots utilitzar per mesurar el pas del temps, com quan comences a veure panellets als aparadors de les pastisseries i penses, coi, ja torna a ser Tots Sants? Una altra vegada?

Això ve perquè sempre que em trobo aquestes notícies sobre arrestos d’anarquistes em pregunto si algun d’ells encara es dedica a l’espiritisme, tot i que em temo que aquesta pràctica, molt extesa entre les comunitats anarquistes del segle XIX, ara ja deu estar extingida dels ateneus llibertaris. Aquesta connexió entre anarquisme i espiritisme l’he trobada fascinant des que la vaig conèixer, fa més de deu anys, quan vaig fer cap per casualitat a una conferència d’en Gerard Horta, crec que al Casal Despertaferro de Reus. Horta és un antropòleg que ha estudiat el moviment espiritista català lligat a l’anarquisme de la segona meitat del segle XIX, analitzant aquest vincle des de diferents punts de vista. Resumint molt, per una banda, mostra l’espiritisme com una forma d’hostilitat cap al poder clerical establert, mentre que per l’altra justifica aquesta relació entre l’anarquisme i l’espiritisme entenent aquest últim com el vessant espiritual de la raó basada en la ciència característica de l’anarquisme. Això em va sorprendre, perquè jo, el tema de l’espiritisme i les mèdiums, molt raonat no l’he trobat mai, la veritat. Igualment, té la seva lògica si, tal i com explica Horta, pensem que l’espiritisme no pretén transcendir altres móns fora de la natura, com les religions tradicionals, sinó que vol arribar a un plànol diferent del món on ens trobem i que és on hi ha el que podríem considerar les ànimes dels morts. Aquest és un plànol que la consciència ordinària no pot assolir; per aconseguir-ho, es necessita d’un trànsit, en el qual el cos, en aquest cas el cos d’un mèdium (o, més ben dit, d’una mèdium, ja que sovint són dones), juga un paper molt important. Aquesta transcendència del cos, de fet, també es pot relacionar amb els corrents naturistes de l’anarquisme, que busquen un retorn de l’harmonia entre la natura i el cos humà. Tot queda lligat, doncs.

No obstant, el que em va cridar més l’atenció, però, va ser quan Horta va detallar els pobles en què hi havia grups espiritistes i va resultar que al meu n’hi havia un. Em va picar la curiositat i vaig mirar-me els seus llibres a veure si en deia alguna cosa més, i sí, es veu que va existir un Grup Espiritista de Vila-seca, ja documentat l’any 1885, que va arribar a assistir al primer Congrés Espiritista Internacional, celebrat a Barcelona el 1888. Tot això té la seva explicació, perquè, encara que ara no ho sembli, la gent del meu poble, abans de la guerra civil, tenia fama de ser tirant a esquerranosa i no gaire de missa. Que acabés havent-hi grups espiritistes i, per tant, anarquistes, no m’havia d’estranyar: devia ser una evolució diguem-ne natural. De totes maneres, em seguia fent gràcia, i encara me’n va fer més quan, molts anys més tard, vaig trobar aquest retall de premsa en un grup d’aquells de fotos antigues que hi ha a Facebook:

espiritistes

No vaig poder evitar imaginar-me els espiritistes entrant d’amagat, de nit, al cementiri, carregant no sé com amb la caixa del mort, cavant una fossa i enterrant-la, i enfilant-se després al campanar de l’església per tocar a morts. I a tot això, el capellà emprenyat com una mona. Sensacional. Ho vaig ensenyar de seguida a ma padrina, pensant-me que, com que havia nascut l’any 19, podria tenir alguna memòria d’algú que li hagués explicat aquesta història. No n’havia sentit parlar mai, i no només d’aquesta història, sinó tampoc del fet que hi hagués hagut en algun moment espiritistes al poble. Després ho he anat preguntant a més gent gran i tampoc he tingut sort. És curiós com, amb el pas de només un parell de generacions, i amb prou feines, es va perdre la memòria d’un col·lectiu que, tot i que fos clarament marginal, no deuria ser tan hermètic, tenint en compte l’episodi del cementiri i el campanar i que, en un poble que llavors tenia poc més de tres mil ànimes, s’havien de conèixer tots per força. Doncs, tot i això, res, ni una trista llegenda urbana.

A mi, sent sincera, m’hagués fet il·lusió que ma padrina, així, amb un to entre confident i misteriós, m’hagués confessat, xiuxiuejant perquè no ens sentís ningú, que sí, que una besàvia o rebesàvia, o mai sigui una parenta llunyana, havia fet de mèdium a alguna casa del carrer de Monterols o del de Sant Antoni, com la Conxita, la besàvia de l’Adrià Pujol, que fa una aparició estel·lar a Picadura de Barcelona:

Aviat la fama intel·lectual i taumatúrgica de la meva besàvia es va escampar entre les amistats. Els visitaven senyorasses i cavallers. Nivell. Intercanviaven informació. Convidaven mèdius. S’espolsaven el jou del catolicisme resclosit. Respiraven nous vents, vents que venien del nord i de l’est: vegeterianisme, nudisme, numerologia, educació lliure i moderna. Llegien Ferrer i Guàrdia, repassaven Krishnamurti, precticaven el magnetisme, picaven l’ullet a la maçoneria. I les legions de Rossend Arús i Arderiu van voler fitxar-la, però es veu que Pepito va pronunciar un lapidari “o ells o jo, Xiteta”.

En l’apartat de les mogudes que s’expliquen a casa, una vegada Conxita va curar el mal d’esquena d’un senyor molt senyor, imposant-li les mans. Ara se’n diu reiki, que no obstant també és un invent del segle XX. I Conxita sempre parlava dels germanets, una munió d’éssers sobrenaturals amb els quals enraonava i dels quals se servia per canalitzar el seu do. En una altra ocasió, va desaparèixer un dels bistecs que la minyona estovava per al dinar. Per descobrir el lladre, Conxita va seure davant la taula camilla, la que feia servir per comunicar-se amb els germanets. Va preguntar al moble i als minyons de l’ocult qui havia robat el tall, i ella i taula van començar a moure’s pel passadís, fins que van colltorçar-se damunt d’un dels gats de la casa, que dormia, panxaplè, paint el botí, i per culpa del rebombori l’animal va acabar clavat i estarrufat al sostre.

Jo, el més semblant que tinc és una tia-àvia que, com que era trigèmina, curava els esllomats fent tombar la gent cap per avall al terra i passejant-s’hi descalça per sobre de l’esquena, però clar, això no té ni la meitat de glamour.

Publicat dins de Històries llegides | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Damnatio memoriae

damnatio

Tinc uns amics que viuen a un bloc a l’entrada del poble, o a la sortida, depèn d’on vagis. Ja fa uns quants anys que s’hi van comprar un pis i jo hi vaig força sovint, sobretot des que van tenir les xiquetes. Allò de la muntanya i Mahoma aplicat als amics casats i afillats. Viuen a un quart pis, amb vistes al Dragon Khan i a la petroquímica, així que, quan hi vaig, sovint m’he d’esperar a l’entrada del bloc a què baixi l’ascensor. Com que normalment triga força, solc fixar-me en alguna cosa per fer veure que el temps passa més de pressa. Hi ha poca cosa per mirar, però: només un mirall i les bústies dels veïns. Són d’aquelles modernes, com carpetes metàl·liques penjades a la paret una darrere de l’altra, amb la ranura per ficar-hi les cartes a la part superior. Cadascuna té un cartellet d’aquells que pots encarregar a les ferreteries, d’acetat o un material semblant, quadrat i negre. Les lletres, en majúscules, hi estan gravades i pintades de blanc, per a què destaquin més. Tots els cartells són iguals, el nom de l’home dalt i el de la dona a baix, molt de tota la vida, i, a sota de tot, els números del pis i de la porta. Molts dels cognoms que hi ha acaben en ez o en ov/ova, com a la majoria de les bústies del poble, de fet. L’únic que em crida l’atenció és que, d’un temps cap aquí, han anat desapareixent alguns noms d’aquests cartells, ara el de l’home, ara el de la dona, deixant-hi una asimetria que contrasta amb la resta, en què els noms i els números del pis encara estan ben emparellats i centrats.

Més d’una vegada m’he imaginat l’escena: després de veure com la persona que ha estimat agafa els trastets i marxa de casa, la que es queda intenta seguir amb la seva vida, però cada vegada que obre la bústia per agafar les factures i buidar-la de propaganda del Lidl i del xino del carrer de més amunt, veu el cartellet encara amb els dos noms i recorda. Un dia se’n cansa i, quan arriba a casa, llença la propaganda a aquella bossa blava que l’ajuntament va donar fa temps per fer la recollida selectiva, va cap al despatx, remena un dels calaixos de l’escriptori i en treu un retolador d’aquells permanents, negre. Torna a sortir, agafa l’ascensor, que no ha tingut temps d’anar a cap altra planta, baixa a l’entrada i es planta davant de la bústia. Espera que no el vegi cap veí. Sort que mai ningú pregunta res. Treu la caputxa del retolador i, mentre va tapant el nom de l’altre, passant-ne la punta una vegada i una altra per sobre de les lletres fins que queden tapades del tot, pensa que, si mai torna, hauran d’encarregar un altre cartellet a la ferreteria.

Aquesta història de les bústies també em fa pensar en què hi ha coses que no canvien: això d’esborrar les petjades d’una persona que, pel què sigui, no volem recordar, s’ha fet sempre, desenganyem-nos-en. A la Roma antiga fins i tot era una pràctica institucionalitzada. Damnatio memoriae, se’n deia, “el càstig de la memòria”, que el Senat aplicava a aquells emperadors que, un pic morts, es considerava que havien estat uns traïdors a l’imperi i que no mereixien ser recordats per a la posteritat, i que consistia en destruir qualsevol cosa que fes referència a aquesta persona (inscripcions amb el seu nom, representacions pictòriques o escultòriques, fins i tot les monedes acunyades sota el seu imperi eren mutilades). És així com, de tant en tant, ens trobem amb alguna ara en què s’ha repicat la inscripció del nom de Geta o d’Heliogàbal, de la mateixa manera que el veí dels meus amics ha anat repassant amb el retolador permanent el nom de l’ex del cartell de la bústia.

I és que els romans ja ho sabien, que la immortalitat passa per la memòria: pots seguir viu, d’alguna manera, mentre algú et recordi. Per tant, la millor manera de matar algú (o de rematar-lo, si ja és mort) és destruir tot allò que faci recordar-lo, ja sigui decapitant una estàtua o intentant esborrar el nom del cartell d’una bústia. El problema és que, per molt que s’intenta, aquestes restes mai acaben de desaparèixer del tot, sempre queda alguna reminiscència, alguna lletra mal tapada, que desenterra una història que semblava oblidada.

Fotografia: Massimiliano, via Flickr

Publicat dins de Històries híbrides | Etiquetat com a | 2 comentaris