Paisatge enemic

Si mai algú et preguntés quin és el teu paisatge, el que reconeixes com a teu, ho tens molt clar: els llums de la petroquímica que espurnegen quan vas o vens de nit per la Nacional o per la carretera de la Pineda. Un ball de llums, que en diu Joan Todó, que et recorden aquell passatemps que feies de petita, en què havies d’ajuntar amb una línia, a poder ser sense aixecar el llapis, tot de punts numerats seguint-ne l’ordre, fins que al final tenies una figura, un gat, un castell, un cotxe. Amb els més fàcils ja sabies què hi sortiria abans de posar-t’hi, però, a mesura que anaves enllestint el quadern, eren cada vegada més difícils, i els últims tenien tants punts que només hi veies un garbuix sense sentit que podria ser qualsevol cosa. Com podria ser també qualsevol cosa la silueta que marquen els llums de la petroquímica sobre la nit.

Tot i aquesta indefinició, sí que hi ha una altra cosa que sempre et ve al cap en veure aquest paisatge puntejat: Blade Runner. Ets molt conscient que no ets la primera en fer aquesta comparació, però quan hi ha una equivalència tan evident és molt difícil no fer-hi cap tard o d’hora. Perquè, desenganya-te’n, no hi ha res més semblant al paisatge nocturn de la petroquímica de Tarragona que la ciutat de Los Angeles l’any 2019. Una ciutat encegada per uns llums que, a la pel·lícula, difuminen un futur que no abelleix gens i que, aquí i ara, camuflen uns laberints industrials que semblen venir de tres anys endavant. Tant en un cas com en l’altre, es tracta d’un oxímoron de llum: la mateixa que et deixa veure què hi ha darrere de la foscor, al mateix temps amaga aquesta realitat, o com a mínim la dissimula.

La contradicció lumínica torna a aparèixer quan els llums s’apaguen i la llum del dia, aquesta sí, mostra la realitat. Un galimaties de canonades, fumeres i estructures poligonals (cilindres, esferes, cubs) sense cap ordre ni concert aparent. Una sensació de caos que, junt amb la idea de perill que, sense adonar-te’n, et ve al cap quan penses en indústries químiques (ai, que algun dia petarà  tot), fa que aquest paisatge, a plena llum del dia, et costi una mica més de reconèixe’l com a propi. Per fer-te’l més teu, has de fer un esforç i imaginar, per exemple, els tancs de clor de l’Aiscondel, amb els seus regalims de rovell, en blanc i negre, vistos des del mateix punt de vista i agrupats com a les fotos de la Hilla Becher i el seu home Bernd. Llavors pots arribar a trobar un cert sentit estètic, proper a l’escultura si m’apures, en tota aquella ferralla, i fins i tot a veure aquell paisatge una mica menys enemic. Perquè viure en un entorn idíl·lic ho fa tot més fàcil, però quan no és així, t’has de buscar la vida.

 

bernd-hilla-becher-gas-tanks_1983-92

 

 

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Històries híbrides i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s