El planter

Vaig amb la L. a l’hort urbà on aviat començarà a treballar. Avui l’inauguren. És a un solar a la part baixa de Tarragona, molt a prop de la Chartreuse. L’envolta un rogle d’edificis de set, vuit, nou pisos. El solar està bastant arreglat, però només hi ha apariada una de les caixes on s’hi plantarà la verdura. El que sí que hi ha és pica-pica, un contacontes, que arriba tard, i un xic que explica als veïns que hi han fet cap com fer servir el rec automàtic. A un cantó, també hi ha unes prestatgeries amb tot de pots de iogurt amb planter d’enciam. La L. me’n dóna un a mi i un altre a una senyora gran.

“Això ho plantaré en una torreta i ho tindré al balcó, que li toqui el sol, que si no s’espiga. És que els que som de poble, aquestes coses les sabem. Bé, jo ja fa 50 anys que visc a Tarragona, però sóc de Vallmoll. Nascuda a Vila-rodona i criada a Vallmoll. Vaig néixer el 2 de juny del 36. Ma mare sempre deia que la guerra va començar per mi. El mateix any van agafar a mon pare, que era mestre i tocava l’orgue a Vila-rodona, i no en vam saber més. Jo me’n vaig fer un fart, de menjar peles de taronja i de fer repàs a les xiquetes per un grapat d’avellanes. Quan ja era a Tarragona, un dia un senyor em va parar pel carrer. Que es diu X, vostè? Sí! I son pare, que es deia Y? Sí! Doncs jo vaig ser amb son pare a l’Acadèmia Militar. Clar, jo això no ho sabia. Ho vaig preguntar a mon tiet, que es va morir l’any passat amb 98 anys, i tampoc en sabia res. Aquell home em va dir que anés a l’hemeroteca, que segur que hi trobaria alguna cosa. Jo ni sabia què era una hemeroteca. Hi vaig anar i hi vaig donar el nom de mon pare. Va sortir un nomenament d’Azaña: el número 35 era mon pare, capità d’infanteria. Com s’entén, això? Si el van agafar a Vila-rodona per ser de missa, com és que després el van fer capità? No s’entén. No es pot ser blanc i negre alhora. Perquè mon pare ja ho sabíem, que era mort. Va morir allà on Paquirri, a Córdoba, com es deia? Pozoblanco, això, Pozoblanco. Un dia hi vaig trucar, a l’ajuntament. Em van dir que hi havia hagut molts morts, allà. N’hi va haver tants que n’hi deien Pozonegro. També em van dir que hi havia un masó “que le gustaba todo esto”. A mi m’era igual, si era masó, i em van donar el telèfon. El vaig trucar i em va dir que hi havia un altre masó que n’havia fet un llibre. Li vaig demanar que me l’enviés a cobro revertit. Allà hi sortia que, al març del 39, van explotar dos camions i que hi van morir molts homes. L’última carta que va rebre ma mare era de Pozoblanco amb data del febrer del 39, així que segur que mon pare va morir amb aquestes explosions. Jo vaig enviar una carta a l’Aznar, i res. També l’hi vaig enviar al Zapatero, i tampoc. Quan va venir el Rajoy a Tarrgona, m’hi vaig arribar, no al míting, no m’agraden, els mítings, però m’hi vaig plantar, davant d’aquell home tan gran, jo que sóc petiteta, i un guàrdia se’m va tirar a sobre. Però li vaig poder donar la carta i vaig poder cobrar d’òrfena de guerra. Tot això no m’ho invento, eh? Que tinc documents. Els tinc tots a dalt de casa. Bé, ara me’n vaig, que he de fer el dinar. Adéu, nena”.

I la padrina va desfilant, patrip patrap, mentre jo em quedo allà, amb el potet de iogurt a la mà. El contacontes ja ha arribat i a la taula del pica-pica quasi bé no queden pataques fregides. Un xiquet remena el substrat de la caixa amb un rasclet. Hi dibuixa solcs oscil·lants i després els aplana amb el revers.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Històries sentides i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s