Patrimoni oblidat, memòria literària

 

flyer_expo LITERATURA-PATRIMONI-ok.cdr

 

El passat mes de març es va inaugurar al monestir de Poblet l’exposició “Patrimoni oblidat, memòria literària”, que vol relacionar elements patrimonials desapareguts, que hagin estat en ruïnes en algun moment o bé que encara hi estiguin, amb textos literaris que en facin referència. La idea és que la literatura pot convertir en patrimoni aquells espais en què el component tangible que tradicionalment els identifica com a “elements patrimonials” ja no existeix o bé està molt malmès. La literatura com a agent patrimonialitzador o, com diu Sebald en la cita que encapçala l’exposició, la literatura com a únic intent de restitució d’allò que ha desaparegut.

Tot això us ho explico perquè aquest és un projecte en què hi he treballat com a membre del comissariat (sí. ho heu endevinat, es tracta d’un post d’autobombo). Si algú vol visitar l’exposició, la trobarà al monestir de Poblet fins al 30 de juny, després rodarà per altres llocs. Mentrestant, us deixo el text que vaig escriure com a introducció d’un dels àmbits de l’exposició, perquè us n’aneu fent una idea.

 

El pes de la història

«lo que un segle bastí l’altre ho aterra…»

(Jacint Verdaguer)

 

“Tot seguirà igual però tot haurà canviat”. Amb aquesta cita d’El guepard, Giuseppe Tommasi di Lampedusa resumeix com ningú la dinàmica de la història, de la qual les ruïnes no són més que els romanents tossuts d’allò que es resisteix a canviar perquè tot continuï com abans. Aquests espais, si no claudiquen i es tranformen a temps, es veuen vençuts finalment pel pas del temps, en un declivi que pot arribar a ser de segles.

D’altra banda, la història en moments puntuals també s’accelera, i les guerres, els processos revolucionaris, els desastres naturals, poden destruir d’un dia per l’altre allò que semblava que hagués de ser etern i immutable. Ens trobem, doncs, amb ruïnes resignades, que assumeixen amb dignitat el seu paper de testimoni d’una realitat que s’ha transformat sense remissió, però també amb vestigis incrèduls, destruïts en un moment d’esplendor tal que res en feia intuir la desaparició.

Tant en un cas com en l’altre, la literatura complementa la història d’aquests elements, donant veu a les restes d’aquest passat, a moments de glòria esllanguits o arravatats amb violència. Els rememora amb nostàlgia, en tant que representen un temps que mai tornarà a ser ben bé igual, que avança deixant enrere tot allò incapaç d’adequar-se als nous temps, però també amb recança, en entendre-les com una prefiguració d’aquesta concepció cíclica de la història. Com en aquell vers que resa en alguns cementiris: “Som el que vosaltres éreu, sereu el que nosaltres som”. Un memento mori espontani.

 

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en autobombo i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s