Ves que no sigui millor així

foto_fira

Aquest migdia he fet quasi la meitat del viatge de tornada a casa, des d’abans de Riudecols fins a l’entrada de la variant de Reus, enganxada a un remolc obert que portava una atracció de fira de poble. Era una d’aquelles que tenen un mena de braços amb els seients als extrems i que giren i pugen i baixen alhora, d’aquelles que se’n diuen “El pulpo loco” o “El saltamontes loco” (l’adjectiu “loco” és imprescindible, en aquests casos). A sobre del remolc hi havia tota l’estructura de l’atracció, la part central amb els braços encongits, com una aranya plegada sobre ella mateixa, i els seients coberts amb lones. En un costat, també hi havia unes planxes metàl·liques encaixonades, que devien ser del cartell, tot i que estaven col·locades d’una manera que no podia llegir-ne les lletres, sinó només entreveure’n el fons llampant. Tota l’estructura estava coberta per unes bombetes polsoses, vermelles i groguenques, unes petites cúpules de vidre estriat encastades al metall, com els llums del darrere d’un 4L. Algunes d’aquelles bombetes havien petat, per l’excés d’escalfor o de resultes de la pedrada d’algun brivall.

Com que m’hi he passat una bona estona, enganxada al darrere del remolc, m’ha donat temps a pensar en què, si ja crec que aquestes atraccions tenen aquell punt de tristesa quan estan funcionant, ni t’explico com les veig així, desmuntades, apagades i en letargia. De fet, ara podria dir que, a mi, mai m’han acabat d’agradar, aquestes fires de poble, que sempre les he trobades en certa manera decadents, però no és veritat. Hi va haver un moment que era una de les coses que m’agradava més, anar a la fira del final del passeig de les palmeres de Salou, amb les pampallugues, la música a tota pastilla, les sotragades de les atraccions i els xiscles que les seguien. Devia ser que no veia, perquè no en tenia la capacitat o perquè no volia, les bombetes foses, la pols a tot arreu, les cadenes rovellades, els encarregats desdentegats que només sortien de la cabina de comandaments per mirar que anaves ben lligat, empudegant-ho tot amb pudor de suor. La canalla no hi sol reparar, en aquestes coses, i ves que no sigui millor així. De temps n’hi ha de sobres.

En arribar a la variant, on per fi es desdoblen els carrils, he pogut avançar el remolc i donar una llambregada al conductor de la furgoneta que l’arrossegava, un xic prou jove i cepat, galtaplè, amb un polo blau cel i els cabells tallats arran. Anava parlant amb vehemència, sol o amb el bluetooth. M’ha semblat que tenia totes les dents, o almenys que li’n faltaven poques.

Fotografia: Jorge Miente. Flickr

Anuncis
Publicat dins de Històries híbrides | Deixa un comentari

Traient suc de l’atzavara

Cada dia, per anar a treballar, passa amb el cotxe pel carrer del Mas Calvó, que desemboca a un camí que es diu igual i que es fa servir de drecera per sortir a l’autovia de Reus a Salou i estalviar-se dues o tres rotondes. A mitja alçada del carrer hi ha un ramal del mateix camí, que no deu ser gaire transitat perquè, des de fa temps, un parell de tiges seques d’atzavara han mig caigut del pes, fent-hi barricada.

Com que entre setmana sempre va just de temps, no s’hi pot aturar, fins que un dissabte hi passa per davant i li ve un rampell. Aparca el cotxe davant d’un dels xalets on un senyor trasteja pel jardí i, mentre el mira amb cara d’on va ara, aquest, s’acosta a les atzavares i en tusta la tija, per comprovar com fusteja.

A partir d’ara, el més fàcil seria que el personatge fes una diatriba sobre la mediterraneïtat de l’atzavara, la humilitat d’aquesta planta que falca els marges dels camins, la invisibilitat d’aquells elements del paisatge que, de tan vistos ni els veus, però quan ets a la meitat del discurs te n’adones que el text sembla més aviat un article d’aquells que surten als suplements dels diaris d’estiu. Ho esborres.

Una altra opció seria recórrer a la nostàlgia, amb el personatge recordant com a casa seva es feien servir de punxons les punxes del final de les fulles d’atzavara, escapçades amb unes tisores de podar i ben assecades fins que semblaven fets de banya, per buidar els caragols, bullits o a la brasa, i menjar-se’ls amb allioli. Fins i tot, en una hipèrbole sentimental, el personatge podria assegurar que aquells caragols, menjats amb els punxons d’atzavara, eren més bons que no pas els d’ara, que no valen res, evidentment.

També podries fer esment d’aquell text de mossèn Cinto que vas trobar a Endrets i que explica com la canalla jugava amb les flors de l’atzavara (Aqueixes flors són molt cercades per les criatures per jugar a bailarins. Les obren, si són poncelles, les agafen pel mànec, i, donant-hi petits cops, fan moure los estàmens, que salten cama ençà cama enllà escambellers, mentres ells los diuen tot cridant: «Balla, balla, bailarí.»). Que el text faci referència al Maresme i no al Camp de Tarragona no t’amoïna gaire, més que res perquè, a través d’ell, pots explicar que, al teu poble, de les tiges d’atzavara se’n diu justament “pal de ballarí” (que només ho hagis sentit dir a Mont-roig tampoc no és important). Tornant a l’element nostàlgic, el personatge també pot explicar els seus records de com s’agafaven aquests pals de ballarí, flexibles i resistents alhora, per fer-los servir de bigues als sostres de canya dels masos del terme i també per fer-ne escales de mà, prou lleugeres com per no esllomar-se carretejant-les a l’oliva.

Això de les escales et fa pensar que potser podràs aprofitar alguna cosa d’aquell llibre del (Josep Miquel) Martí Rom, Joan Miró i Mont-roig: pal de ballarí (1911-1929), perquè el personatge expliqui, ja t’ho faràs venir bé, com l’atzavara, el pal de ballarí i les escales són elements relacionats en la pintura de Miró, i com simbolitzen la transcendència cap a un estadi, artístic i vital, superior, prefigurada en la flor de l’atzavara, que només surt quan la planta mor (“L’atzavara és tan avara, que no se’n recorda de florir fins l’hora de morir”).

Per il·lustrar-ho tot, podries afegir-hi aquella foto de Joaquim Gomis que hi ha a Flickr, i que no hi ha manera de descarregar-se, on hi surt el taller de Miró al passatge del Crèdit de Barcelona, amb un armari d’una porta que, a sobre, hi té, com si fossin models estàtics, un cistell d’espart amb flors d’atzavara i, al costat, una escala de mà de joguet. O també aquell quadre, Terra llaurada, amb aquella atzavara estilitzada, només dos fulles i pal de ballarí, que fa angle amb l’arada/arbre que va llaurant la terra, amb solcs paral·lels, perfectes. Calla, que potser ho tenim.

terra_llaurada

Publicat dins de Històries híbrides | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Ramadà

Matí de dissabte. Encàrrecs a Tarragona. Aparco al costat de l’estació d’autobusos i vaig a esmorzar a una cafeteria del carrer d’Higini Anglès. No hi vaig gaire sovint, tenen la música massa alta i m’atabala, però avui ja m’està bé. Fa molta calor, no m’abelleix tombar i és prou a prop del lloc on he d’anar.

Porto la safata a una de les taules i sec, esperant, sense èxit, que no es mogui gaire i que la meitat del cafè amb llet no s’aboqui al plateret. A la taula del costat, un home gran, ulleres, bigotet retallat i camisa de tergal, beu un cafè amb llet en got de vidre i una palleta. Seu amb una dona, màniga llarga i vel. Sembla força més jove, però em dóna l’esquena tota l’estona i no li puc veure la cara. Ella no pren res, només se’l mira, davant per davant, amb els braços creuats sobre el pit.

Trec un llibre, però al cap de no res unes veus em distreuen. Un altre senyor gran, aquest de samarreta i bermudes, s’ha acostat a la taula del davant per saludar l’home. Li parla de vostè i l’altre li diu de tu: “Saps? Ja no condueixo. 400.000 km i cinc cotxes i ja no condueixo. No m’han renovat el carnet, per l’edat. Sóc massa gran, i els fills tampoc no ho volen. Ara espero a un xic que em portarà a la platja, perquè ella (assenyala la senyora del vel) no té carnet. Te l’hauries de treure, el carnet. Així em podries portar a la platja tu. Però jo estic bé, eh? Tinc el cap bé. Són les cames. La dreta em fa molt de mal. A les nits no puc dormir del mal”.

El conegut marxa, déu, déu. El senyor de la taula es posa a llegir el Diari de Tarragona. Encara no ha passat dues pàgines que aixeca el cap i pregunta a la dona pel Mohammed. Es veu que treballarà a la verema. Ah. Torna al diari. “Mira, a uns nens que no volien fer el Ramadà els han crucificat, així”. I posa els braços en creu. “Quina barbaritat”. La dona no li torna contesta.

Agafa el mòbil, un mòbil d’aquells que fa servir la gent gran, amb tapa. Li tremolen les mans. Treu una llibreteta de la butxaca de la camisa, passa les pàgines fins que troba el número que busca i el marca pitjant massa les tecles. “Què, Mohammed, ja ha sortit el sol? Que em pots passar a buscar? Jo tinc les claus del cotxe, l’agafem i m’hi portes. Sí, la Saana també ve. A les deu? D’acord”.

M’espero fins a un quart d’onze, a veure si arriba el Mohammed. Però el Mohammed fa tard i jo també en faré, si m’hi quedo més. Deso el llibre que m’ha fet de coartada a la bossa, m’aixeco i, quan passo pel costat de la parella, giro el cap per veure la cara a la xica, intentant que no se’m noti gaire. Sí que és jove, deu tenir la meva edat, més o menys. Se’l segueix mirant com llegeix el diari, sense dir res, també dissimulant.

Publicat dins de Històries sentides | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Ara

Manuel Álvarez Bravo, El Umbral (The Threshold), Mexico, 1947

– No ho xafis! Que no ho veus, que està mullat?

L’Elvira arqueja els peus de seguida, dits amunt, però se’ls mulla de totes maneres. Abaixa la vista i veu el xipoller sobre les rajoles de fang. Al davant de la pica, la Dolors, amb una baieta, mira d’aturar l’aigua que surt a dojo d’una ferrada rebentada.

Ara és el moment. Les vegades que la Dolors l’ha cridada perquè ha ensopegat i li ha caigut cendra a terra (sibeca, no fas res de bo!) o perquè ha esberlat un plat (els amos no guanyaran per pagar el que trenques!) li passen pel davant una rera l’altra.

Ara li pot dir allò que sempre li ha volgut dir (bagassa, no serveixes per a res!), amb aquell urt que gasta (senyora, no pateixi, que jo l’espavilaré), que es pensa que és qui sap què (tu, a mi, no em miris així, que no saps qui sóc, jo).

Ara que la veu allà agenollada, li clava puntades de peu per tota la cara, que li fa saltar les poques dents que li queden. Estabornida, li entafora la baieta a la bocota i, si no n’hi ha prou per escanyar-la, ho remata amb l’ansa de la ferrada, ben apretada al coll.

– Però què fas, aquí al mig? Vine i ajuda’m, fleuma, que ets una fleuma!

Fotografia: Manuel Álvarez Bravo, El Umbral, Mexico, 1947

Anotació | Posted on by | Deixa un comentari

Paciència

Imatge

 

Allà dreta, al mig del menjador, es va tirar enrere la part de dalt de la bata. No vaig tenir temps de veure-li els pits, perquè de seguida se’ls tapà amb les mans creuades: mà esquerra al pit dret i mà dreta al pit esquerre. Em vaig adonar que se’ls apujava una mica. Vaig estar a punt de dir-li que no calia, que no els tenia tan caiguts, i menys si pensaves amb l’edat que deuria tenir. Encara feia goig, i tant, un tros de dona, que es diu.

Anava molt pintada, com de costum. De fet, no recordava haver-la vist mai amb la cara neta i no crec que l’hagués reconeguda si me l’hi hagués trobat. També seguia portant els cabells llargs, deixats anar. Si se’ls tallés tampoc seria ella. Una vegada em va dir que ho faria quan fos vella. Llavors, se’ls deixaria ben curts i blancs, sense tenyir, amb permanent i plis. Portaria un vestit jaqueta de color pastel i una bossa de nansa curta penjada de mig braç i es posaria el collaret de perles de la seva mare, que, des de feia molts anys, esperava amb paciència dintre del joier, a veure si es decidia.

Fotografia: Tania Doris, de Pedro Madueño.

Publicat dins de Històries híbrides | Deixa un comentari

Vivian Maier

Imatge

Imagineu-vos, primer de tot, que sou als Estats Units, en una d’aquelles subhastes que fan quan algú deixa de pagar el lloguer d’un traster. Imagineu-vos també que hi trobeu una caixa amb tot de negatius, rotlles de pel·lícules i carrets sense revelar i, sense pensar-hi gaire, us l’emporteu a casa. És més tard, quan aneu mirant amb més atenció tot aquest material, que us adoneu que és molt millor del què us pensàveu. Més de cent mil negatius de fotografies que documenten la vida quotidiana de Nova York i Chicago als anys cinquanta i seixanta. I no només això, sinó que, a més, les fotos estan extraordinàriament ben fetes, amb un ús exquisit de la llum i de l’enquadrament i, sobretot, d’allò que han de tenir els bons fotògrafs: el sentit just de l’oportunitat, saber quan s’ha de fer clic. Un tresor, vaja. Només hi ha un problema: no teniu ni idea de qui ha fet aquestes fotografies, que sembla que mai han estat publicades enlloc.

Imatge

Teniu un nom, això sí: Vivian Maier. I també trobeu uns quants autorretrats entre els negatius, que deixen veure una dona d’uns trenta anys, una mica cavallot i mal girbada. A poc a poc aneu estirant el fil i sabent més coses d’ella i com més va, més us sorprèn. Resulta que no va ser una fotògrafa professional, com us podeu pensar en un primer moment per la qualitat de les imatges, sinó una mainadera que, a les seves estones lliures, es dedicava a passejar per la ciutat i a fotografiar de manera compulsiva tot allò que s’anava trobant. I el més curiós de tot: ningú en sabia res, d’aquesta afició. Us aneu trobant amb gent, poca, que la va conèixer (matrimonis per a qui va treballar, alguna coneguda superficial, gent a qui va cuidar quan eren petits) i cap d’ells en tenia la més mínima idea. Quasi tots es posen d’acord en què era una dona feréstega i els únics que en tenen bons records, sense escletxes, eren aquells a qui va cuidar de nens. De fet, aquests nens van ser els qui, ja grans, la van arreplegar quan, massa vella per seguir treballant de mainadera, va acabar al carrer.

Imatge

A partir d’aquí, doncs, podeu bastir una història que té tots els números de tenir èxit: una dona de classe treballadora, invisible, que, sense que ningú en tingués notícia, va ser capaç de crear una obra fotogràfica de primera magnitud, a l’alçada de fotògrafs com Cartier-Bresson o Diane Arbus, i que va morir sola, pobra i sense cap reconeixement en vida. I amb aquesta història munteu exposicions itinerants per tot el món, editeu un llibre i fins i tot filmeu un documental.

Imatge

I és que sembla que en aquesta història, però, l’important no és si les fotos són bones, que ho són, i molt, sinó perquè carai aquesta bona dona no les va ensenyar mai a ningú. A partir d’aquí, apareixen multitud de teories: que si no va acabar de créixer mai i que només se sentia còmoda amb la canalla; que l’època en què va viure, masclista i classista, mai hagués acceptat donar visibilitat a una dona pobra i, a més, lletja. És segur que hi ha una part de veritat en qualsevol d’aquestes raons, però què voleu que us digui, a mi m’agrada pensar que la Vivian Maier no va voler mai mostrar les seves fotos a ningú simplement perquè no ho necessitava. Li agradava el què feia, sabia que eren bones i no tenia cap interès en què ningú li donés uns copets a l’esquena. Això sí, del què estic segura és de què s’hagués posat les mans al cap amb tot aquest sidral que s’ha muntat. I de què aquestes fotografies són extraordinàries.

Imatge

(Trobareu un bon grapat de fotografies de la Vivian Maier a la web www.vivianmaier.com, així com un tràiler del documental. També val la pena visitar la seva pàgina a la Wikipedia en anglès, amb referències a articles de la premsa americana prou interessants)

Publicat dins de Històries de perfil | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Desordre

Imatge

Quan els llibres ja no li van cabre a les prestatgeries, començà a amuntegar-los al passadís. Els apilava de qualsevol manera i més d’una vegada, en passar-hi pel costat, van fer cap a terra. Un dia se’n va cansar i tornà a col·locar un llibre damunt de l’altre, passant un cordill pels quatre cantons i anusant-lo sobre la coberta del llibre del capdamunt. N’anà formant columnes, recolzant-les a les parets del passadís i, si bé eren força més estables que abans, també donaven una sensació d’encara més provisionalitat, com si estiguessin preparades perquè algú les prengués.

 Mesos després, quan hi tornava a haver piles de llibres pel voltant que queien cada cop que les fregava amb les cames, volgué fullejar-ne un i recordà que es trobava en un d’aquells munts relligats. Estava convençut que el llibre de sobre era “El viajero y las sombras”, així que no li costà gaire localitzar-lo. Deslligà, no sense dificultat, el nus del cordill i, en retirar-lo, veié que la pols havia marcat amb una creu la portada del primer llibre. Somrigué en pensar que potser era una senyal, i l’obrí, esperant no sabia ben bé què.

Imatge: Bea Sarrias, “Tríptico libros”.

Publicat dins de Històries híbrides | Deixa un comentari