Ves que no sigui millor així

foto_fira

Aquest migdia he fet quasi la meitat del viatge de tornada a casa, des d’abans de Riudecols fins a l’entrada de la variant de Reus, enganxada a un remolc obert que portava una atracció de fira de poble. Era una d’aquelles que tenen un mena de braços amb els seients als extrems i que giren i pugen i baixen alhora, d’aquelles que se’n diuen “El pulpo loco” o “El saltamontes loco” (l’adjectiu “loco” és imprescindible, en aquests casos). A sobre del remolc hi havia tota l’estructura de l’atracció, la part central amb els braços encongits, com una aranya plegada sobre ella mateixa, i els seients coberts amb lones. En un costat, també hi havia unes planxes metàl·liques encaixonades, que devien ser del cartell, tot i que estaven col·locades d’una manera que no podia llegir-ne les lletres, sinó només entreveure’n el fons llampant. Tota l’estructura estava coberta per unes bombetes polsoses, vermelles i groguenques, unes petites cúpules de vidre estriat encastades al metall, com els llums del darrere d’un 4L. Algunes d’aquelles bombetes havien petat, per l’excés d’escalfor o de resultes de la pedrada d’algun brivall.

Com que m’hi he passat una bona estona, enganxada al darrere del remolc, m’ha donat temps a pensar en què, si ja crec que aquestes atraccions tenen aquell punt de tristesa quan estan funcionant, ni t’explico com les veig així, desmuntades, apagades i en letargia. De fet, ara podria dir que, a mi, mai m’han acabat d’agradar, aquestes fires de poble, que sempre les he trobades en certa manera decadents, però no és veritat. Hi va haver un moment que era una de les coses que m’agradava més, anar a la fira del final del passeig de les palmeres de Salou, amb les pampallugues, la música a tota pastilla, les sotragades de les atraccions i els xiscles que les seguien. Devia ser que no veia, perquè no en tenia la capacitat o perquè no volia, les bombetes foses, la pols a tot arreu, les cadenes rovellades, els encarregats desdentegats que només sortien de la cabina de comandaments per mirar que anaves ben lligat, empudegant-ho tot amb pudor de suor. La canalla no hi sol reparar, en aquestes coses, i ves que no sigui millor així. De temps n’hi ha de sobres.

En arribar a la variant, on per fi es desdoblen els carrils, he pogut avançar el remolc i donar una llambregada al conductor de la furgoneta que l’arrossegava, un xic prou jove i cepat, galtaplè, amb un polo blau cel i els cabells tallats arran. Anava parlant amb vehemència, sol o amb el bluetooth. M’ha semblat que tenia totes les dents, o almenys que li’n faltaven poques.

Fotografia: Jorge Miente. Flickr

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Històries híbrides. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s