Ramadà

Matí de dissabte. Encàrrecs a Tarragona. Aparco al costat de l’estació d’autobusos i vaig a esmorzar a una cafeteria del carrer d’Higini Anglès. No hi vaig gaire sovint, tenen la música massa alta i m’atabala, però avui ja m’està bé. Fa molta calor, no m’abelleix tombar i és prou a prop del lloc on he d’anar.

Porto la safata a una de les taules i sec, esperant, sense èxit, que no es mogui gaire i que la meitat del cafè amb llet no s’aboqui al plateret. A la taula del costat, un home gran, ulleres, bigotet retallat i camisa de tergal, beu un cafè amb llet en got de vidre i una palleta. Seu amb una dona, màniga llarga i vel. Sembla força més jove, però em dóna l’esquena tota l’estona i no li puc veure la cara. Ella no pren res, només se’l mira, davant per davant, amb els braços creuats sobre el pit.

Trec un llibre, però al cap de no res unes veus em distreuen. Un altre senyor gran, aquest de samarreta i bermudes, s’ha acostat a la taula del davant per saludar l’home. Li parla de vostè i l’altre li diu de tu: “Saps? Ja no condueixo. 400.000 km i cinc cotxes i ja no condueixo. No m’han renovat el carnet, per l’edat. Sóc massa gran, i els fills tampoc no ho volen. Ara espero a un xic que em portarà a la platja, perquè ella (assenyala la senyora del vel) no té carnet. Te l’hauries de treure, el carnet. Així em podries portar a la platja tu. Però jo estic bé, eh? Tinc el cap bé. Són les cames. La dreta em fa molt de mal. A les nits no puc dormir del mal”.

El conegut marxa, déu, déu. El senyor de la taula es posa a llegir el Diari de Tarragona. Encara no ha passat dues pàgines que aixeca el cap i pregunta a la dona pel Mohammed. Es veu que treballarà a la verema. Ah. Torna al diari. “Mira, a uns nens que no volien fer el Ramadà els han crucificat, així”. I posa els braços en creu. “Quina barbaritat”. La dona no li torna contesta.

Agafa el mòbil, un mòbil d’aquells que fa servir la gent gran, amb tapa. Li tremolen les mans. Treu una llibreteta de la butxaca de la camisa, passa les pàgines fins que troba el número que busca i el marca pitjant massa les tecles. “Què, Mohammed, ja ha sortit el sol? Que em pots passar a buscar? Jo tinc les claus del cotxe, l’agafem i m’hi portes. Sí, la Saana també ve. A les deu? D’acord”.

M’espero fins a un quart d’onze, a veure si arriba el Mohammed. Però el Mohammed fa tard i jo també en faré, si m’hi quedo més. Deso el llibre que m’ha fet de coartada a la bossa, m’aixeco i, quan passo pel costat de la parella, giro el cap per veure la cara a la xica, intentant que no se’m noti gaire. Sí que és jove, deu tenir la meva edat, més o menys. Se’l segueix mirant com llegeix el diari, sense dir res, també dissimulant.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Històries sentides i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s